Arxiu d'autors admin

Entrevista a Romà Francés, president de l’IEVM (Barcella)

Romà Francés i Berbegal va nàixer al Camp de Mirra (l’Alcoià) l’any 1946. Des de fa dècades dedica el seu temps a diverses activitats culturals: a tocar en la banda de música del seu poble, a escriure, a actuar en la representació del Tractat d’Almisrà i a dinamitzar les relacions entre les associacions i les persones dels diversos pobles del seu voltant. Ha participat en diverses iniciatives per a vertebrar el territori, com la campanya «No trenquem la comarca» a la dècada de 1980 del segle passat. Des del 2009 presideix l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM).

—¿Com va ser la gènesi de l’IEVM?

—En diferents converses entre persones d’aquests pobles més occidentals de la Mariola vam coincidir que calia dinamitzar la interelació cultural que ens uneix. La idea era que unírem energies per a programar diverses activitats i estudis culturals en lloc que anara cada poble a la seua. Vam fer una primera reunió de contacte a Beneixama que es va convertir en una trobada fundacional. Vam convidar prou gent perquè ens ajudara a iniciar el projecte, com la presidenta de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, M. Josep Garcia, i un altre membre de l’IEVA tan actiu com Sergi Gómez i Soler. Ells ens van ser molt útils perquè l’IEVA porta molts anys d’activitat d’una manera exitosa. Així que els seus estatuts van servir de model per a posar en marxa l’IEVM.

—¿Per què van triar el format associatiu d’un institut d’estudis i no una altra fòrmula jurídica?

—Amb l’IEVA teniem una referència molt clara del que volíem. L’apartat de publicacions que té eixe institut era un espill del que nosaltres preteníem fer. De fet, la primera edició que vam fer va ser un calendari sobre tradicions, de la mateixa manera que ho fa l’IEVA, que no s’ha pogut mantindre més enllà de tres edicions perquè no hi ha hagut recolzament institucional. També hem programat sopars literaris, com el sopar Estellés i el sopar Corella d’enguany.

—¿Diu que no hi ha hagut recolzament institucional per a fer edicions?

—El recolzament ha estat molt escàs i puntual sobre una edició molt barata dels calendaris tradicionals que pretenien la recuperació de tradicions, lèxic i costums d’aquests pobles. L’acceptació per part de la població va ser absoluta, de tal manera que ens han preguntat cada any per l’edició d’un calendari que no hem pogut llançar per manca de recursos institucionals. Cal dir que alguns ajuntaments hi van col·laborar i d’altres no han volgut fer-ho mai. Tots els ajuntaments han acabat retallant recursos fins que ens hem trobat que no disposàvem de cap ingrés per a editar. Intentarem reprendre la iniciativa quan es constituisquen les noves corporacions municipals després de les pròximes eleccions.

—¿Per què van fer aquesta agrupació de pobles i no una altra?

—La denominació territorial que fa servir Cavanilles no ens va passar desapercebuda: Mariola i valls de Biar. La història d’aquesta voluntat associativa entre els pobles ve de lluny. En la dècada de 1990 del segle passat es van constituir diversos Blocs de Progrés Jaume I que impulsava Acció Cultural del País Valencià. Gràcies a això vam fer contactes a través del Correllengua amb Bocairent, Ontinyent, Alcoi, Cocentaina, etc. Després va decaure aquest tipus d’organització, però la voluntat no ha desaparegut mai. La revista Barcella ha vingut molt bé per a mantindre els lligams.

—Des del Camp de Mirra, on viu, ¿quina percepció hi ha d’aquests pobles més occidentals de la comarca?

—La situació geogràfica de frontera lingüística ha estat fonamental perquè intentem, de manera reiterada, reforçar els lligams amb l’Alcoià. Tenim molt prop una gran ciutat com Villena que sí que dinamitza coses. L’espai cap a Ontinyent i Alcoi està obert, però la capital de comarca sembla que no està molt interessada en preocupar-se pels seus pobles. L’agrupació territorial per comarques, que ens situa a l’Alt Vinalopó, no ens ha agradat mai i no l’acceptem. Podria haver-se fet d’una altra manera, però els polítics actuen a vegades sense tindre en compte les realitats dels pobles. Ací tenim un territori, que manté una mateixa unitat en múltiples aspectes, fragmentat per diverses divisions administratives: províncies, partits judicials, etc. L’Administració de la Generalitat no ha tingut la sensibilitat que caldria. Parle d’una sensibilitat social per la qüestió de la llengua i així ens va al llarg i ample del País Valencià.

—Els pobles que abarca l’IEVM estan repartits en dues províncies diferents, tres comarques distintes, diverses àrees de salut, partits judicials, etc. Des de la creació de l’IEVM s’ha començat a parlar d’un altre concepte: els pobles dels Valls de la Mariola…

—Només l’existència d’una entitat com l’IEVM, amb aquesta delimitació territorial, ja és una declaració de principis en si mateixa. L’Institut pretén crear consciència social d’aquesta situació.

—La constitució de l’IEVM és un acte de resistència a desaparèixer com a poble?

—Efectivament. Es tracta d’un gegant que lluita contra els pobles xicotets. Villena és una població de tradició castellana i hui dia, amb l’alta mobilitat de persones que hi ha, pot engolir definitivament els pobles amb pocs recursos. Els nostres pobles haurien de conservar el sentiment identitari si no volen acabar despersonalitzats per la proximitat de Villena.

—En aquest número de Barcella, Vicent Luna fa memòria sobre un primer moviment que es deia «No trenquem la comarca».

— Des del 1980 fins al 1985 vam treballar agrupats en la denominada Federació d’Entitats Culturals de l’Alcoià-Comtat per a fer eixa campanya de conscienciació. Les persones i entitats que en formaven part eren Rafael Terol i Blai Messeguer per l’Associació Cultural Alcoià-Comtat; Carbonell, pel Centre Cultural Castallut; Pere Ferrer i Enric Català pel Centre d’Estudis Contestans; Josep Villarrubia per l’associació cultural Bekirent; Antoni Sanjuán per Ràdio Mariola de Banyeres; Vicent Luna per l’associació cultural La Quarantameula de Beneixama i jo mateix pel Patronat del Tractat d’Almirra.

Vam tindre recolzament d’institucions acadèmiques de prestigi, com l’Obra Cultural Balear, la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, l’Institut de Filologia Valenciana, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, etc., que defensaven que existia una unitat i uns lligams històrics entre aquests pobles afectats que n’aconsellaven la permanència dins de la comarca de l’Alcoià.

Les accions van consistir en l’edició de fulls informatius i reunions per a explicar la qüestió al llarg dels pobles de la Mariola, com Bocairent, Biar, etc.

No hem tingut sort amb els dirigents que ens han governat des de la Transició en aquest aspecte territorial. El Partit Popular, especialment, ha primat aquesta concepció provincianista que tant ens ha perjudicat. En un projecte d’autogovern no es poden fer les coses així. Si no ens han d’administrar des de Madrid, com fa quaranta anys, no té sentit mantindre esquemes provincials.

—S’han celebrat dues edicions de l’Aplec de la Mariola i els plantejaments són molt semblants als de l’IEVM. ¿Cal unir estratègies?

—És molt encoratjador que generacions noves donen continuitat a aquesta reivindicació territorial. L’IEVM va participar en el darrer aplec i l’any que ve vol formar-ne part de l’organització.

—¿Quina difusió s’ha fet per a donar a conéixer l’Institut?

—Hem editat fulls informatius per a captar socis. També hem tingut uns anys un web que finalment hem tancat per manca de finançament, però existeix un perfil de facebook on publicitem els esdeveniments que programem. També hem fet actes de presentació a Bocairent i Biar, una activitat que volem reprendre.

—¿No es va considerar oportú incloure en l’IEVM la resta de pobles d’aquestes comarques?

—Vam preferir abarcar un espai més petit que no fora massa difícil de gestionar. Potser altres entitats podrien fer eixe paper aglutinador, com el Casal Centre Ovidi Montllor. Nosaltres podem tindre molt bona voluntat, però això no lleva que la responsabilitat en la vertebració comarcal la tinga Alcoi.

—La realitat d’un poble com Agres supose que serà prou diferent a la d’un altre com la Canyada.

—Els pobles més allunyats de la frontera lingüística no li donen massa importància a eixe condicionant i haurien de valorar-ho. Els pobles que patim el perill de ser assimilats som els més occidentals. Villena actua també per una qüestió de supervivència perquè no té al costat res més que aquests pobles valencians. Intenta sumar població per a tindre millors infraestructures.

Una altra cosa que divideix és la distribució que fa la premsa comarcal. Si vius a Beneixama i lliges el diari Información, abans t’assabentaràs d’una notícia del Pinós que de Banyeres de Mariola perquè les edicions i distribucions ens ubiquen a l’Alt Vinalopó.

—¿Les Valls de Mariola podrien ser una subcomarca, com ho és la Foia de Castalla dins de l’Alcoià?

—Crec que les dues coses són perfectament compatibles. La comarca és gran i els trets geogràfics complexos, des de la plana de Muro fins les valls de Mariola, passant per la Foia de Castalla. L’Institut d’Estudis Contestans té ben cobert aquell territori, però la Foia de Castalla encara ho té menys treballat que nosaltres. La creació d’un espai permanent de relació entre les tres realitats geogràfiques seria una bona manera de vertebrar l’Alcoià i el Comtat.

És qüestió de voluntat política, perquè les entitats ja estan organitzades i disposen de les seues instal·lacions pròpies, només es tracta de coordinar.